Dos comportaments, una sola espècie: el mosquit comú i les seves dues cares
L’evolució sovint ens sorprèn, i val a dir que els mosquits no queden exempts de processos curiosos. No cal mirar gaire lluny per trobar un d’aquests casos, que cal no menystenir donat que té un impacte significatiu en el comportament de l’espècie i el seu control. Us exposem l’exemple del mosquit comú, el Culex pipiens, que pot presentar dos biotipus diferents.
«En el mosquit comú hi trobem dos biotipus ben diferenciats: el Cx. pipiens biotipus pipiens i el Cx. pipiens biotipus molestus.»
Què entenem per un biotipus?
Es tracta d’un grup d’éssers vius que comparteixen una mateixa base genètica, que pot estar diferenciada d’altres dins d’una mateixa espècie. En altres paraules, malgrat que fenotípicament (en aparença) dos mosquits comuns siguin idèntics pot haver-hi diferències genètiques que afecten el seu comportament, fisiologia o preferència d’hàbitat. En el cas del mosquit comú, trobem dos biotipus diferenciats: el Cx. pipiens biotipus pipiens i el Cx. pipines biotipus molestus.
Les diferències que escapen a la vista
El mosquit del biotipus pipiens i el biotipus molestus es consideren la mateixa espècie, però de formes ecològiques i comportamentals ben diferenciades, malgrat no presentar diferències morfològiques apreciables. Tot seguit n’exposarem les seves diferències més destacables:
Les primeres variacions les trobem a l’activitat durant l’any, on el biotipus pipiens presenta una diapausa a l’hivern (una reducció molt significativa del seu metabolisme), mentre que el molestus es manté actiu al llarg de tot l’any.
Hi ha canvis també en la selecció d’hostes de qui s’alimenten de sang, on malgrat que els dos biotips poden picar a diversos hostes (els humans inclosos), els pipiens presenten una clara predilecció pels ocells i els molestus pels humans. A més, aquest darrer es tracta d’una de les poques formes autogenètiques d’aquesta espècie, és a dir, que la femella és capaç de pondre els primers ous de la temporada sense necessitat d’alimentar-se prèviament de sang.
També hi ha diferències pel que fa a l’àmbit i horari d’activitat picadora. El biotip pipiens ens picarà bàsicament als vespres o primera hora del matí quan siguem a l’exterior (el que es coneix com a exofàgia), i el molestus anirà a picar-nos a l’interior de casa (endofàgia), quan estiguem dormint. Aquesta variable està estretament relacionada amb els hàbitats diferencials que ocupen, ja que el biotipus pipiens sol ocupar espais naturals com zones aiguamolls, arrossars i recs, mentre que el tipus molestus té predilecció per embornals i fosses sèptiques soterrades dels edificis (aquest últim ambient els és essencial per refugiar-se i sobreviure durant l’hivern).
Precisament, en quant als desplaçaments trobem una altra divergència clara, el biotipus molestus té una dispersió curta des del lloc de cria movent-se a poca distància per cercar hostes, a diferència dels pipiens que poden presentar un rang de moviment major. Aquest comportament també es dóna en altres espècies antropòfiles com el cas del mosquit tigre (Aedes albopictus), que fan vols curts d’uns pocs centenars de metres.
Solapament d’hàbitats: un vector pont
Aquests dos biotipus poden coexistir en determinades zones, causant que puguin reproduir-se entre ells i donar descendència amb variació del gradient genètic. Aquestes precisament són les formes més conflictives des de la perspectiva de la circulació i transmissió del virus del Nil occidental a les persones, ja que es tracta d’individus que transiten entre els dos hàbitats, d’espais més naturals o rurals on piquen a ocells migratoris que actuen de reservoris pel virus, i els ambients urbans a on també tindran comportament picador vers als humans.
Implicacions en la gestió integrada pel control de mosquits
Conèixer les particularitats d’aquests dos biotipus és clau per poder fer diagnosis de problemàtiques associades al mosquit comú, tant pel que fa a la transmissió de malalties com per les molèsties associades a les picades.
Per posar un exemple pràctic, en cas de rebre incidències amb mosquits durant mesos freds de l’any, ens pot fer pensar que podria tractar-se d’espècies com l’Aedes detritus, que pot dur a terme grans desplaçaments des de les zones humides litorals on cria i és molt agressiu envers els humans. Però ens trobem a la regió mediterrània, on podem trobar els dos biotips de Culex pipiens, i fins i tot amb freqüència mosquits entremig del gradient genètic. Coneixent l’existència dels molestus, si les queixes es focalitzen en una zona urbana, amb edificis amb cambres d’aire i una certa densitat de població, podem descobrir que l’arrel del problema estava molt més a prop del que pensàvem, caldrà revisar espais del subsòl com ara cambres sanitàries o suterranis on el biotip molestus acostuma a refuigiar-se essent capaç de mantenir-se actiu i molest tot picant durant els mesos freds.
EL MITE EVOLUTIU DEL METRO DE LONDRES
El cas del metro de Londres com a exemple d’evolució subterrània immediata és una visió popularitzada però falsa; la ciència confirma que aquests mosquits no van néixer a la xarxa de la ciutat
Durant dècades, la biologia evolutiva ha utilitzat la població de mosquits molestus trobada al metro de Londres durant la Segona Guerra Mundial com l’exemple emblemàtic d’especiació ràpida urbana (adaptació in situ en menys d’un segle). No obstant això, fa uns anys es va desmuntar aquest mite. Estudis científics van fer una revisió genètica i de registres històrics on es demostrà que la forma molestus no va evolucionar al metro de Londres. En realitat, va originar-se fa milers d’anys a l’Orient Mitjà i al nord d’Àfrica, evolucionant progressivament al costat del desenvolupament de l’agricultura i dels primers assentaments urbans humans. De fet, s’atribueix la primera descripció de C. molestus a partir de mostres d’Egipte obtingudes per Förskal l’any 1775.
