Fred, aigua i sal: la millor recepta pel xup-xup dels Aedes detritus, els mosquits d’hivern
Femella d’Aedes detritus. Il·lustració: Martí Franch
L’etimologia del nom d’aquesta espècie de mosquit prové del grec aēdēs, que significa ‘desagradable’ o ‘odiós’ que s’escau perfectament al seu comportament. És una espècie força agressiva que provoca picades molestes i que, a diferència d’altres mosquits, pot picar durant el dia. D’altra banda, el terme detritus —derivat del llatí deterere (‘deixalla’)— al·ludeix a la seva alimentació aquàtica: com a larva, aquesta espècie subsisteix ingerint matèria orgànica en suspensió.
És una espècie força agressiva que provoca picades molestes i que, a diferència d’altres mosquits, pot picar durant el dia
Cria en zones d’aigua salobre on el nivell és fluctuant, com ara els aiguamolls costaners de salicòrnies o tamarius, salines o desembocadures de rius, hàbitats ben representats al llarg de la badia de Roses. Episodis de pluges com les característiques llevantades són essencials per a la inundació de les zones humides litorals, l’hàbitat preferent d’aquesta espècie. És, per tant, un mosquit especialitzat a criar únicament en aigües salabroses del litoral, quedant excloses les aigües dolces de l’interior.
Els salicorniars propers al litoral, un dels hàbitats més freqüents on es desenvolupa el mosquit Aedes detritus.
Una de les particularitats d’aquesta espècie és la capacitat que tenen els seus ous per descloure’s a baixes temperatures i per restar activa en forma de larva durant els mesos més freds, al contrari de la resta de mosquits que aturen l’activitat durant aquest període de l’any. Les larves es desenvolupen durant els mesos de tardor i d’hivern, entre l’octubre i l’abril, i tot i que amb un creixement lent, resten dins l’aigua uns quants mesos fins que fan la metamorfosi a adults. Aquests s’activen a partir de finals de febrer fins al mes de maig. Així, a l’hivern, quan el mosquit de maresma comú (l’Aedes caspius) desapareix, l’Aedes detritus ocupa els seus hàbitats més salabrosos.
És una espècie de gestió complexa: els seus llargs desplaçaments i la capacitat de reproduir-se en elevades densitats fan que les femelles adultes s’estenguin des dels claps de cria com una gota d’oli, afectant no només els municipis a tocar de les zones de cria sinó també estenent-se per gran part dels municipis situats més a l’interior. Aquesta elevada capacitat de dispersió, combinada amb el seu potencial per generar molèsties intenses i generalitzades a la població, fa que aquesta espècie sigui considerada prioritària en els programes de vigilància i control, esdevenint una de les principals espècies objectiu dels tractaments que duu a terme el Servei.
Comparativa entre dues femelles adultes d’Aedes caspius i Aedes detritus.
Les femelles d’Aedes detritus comparteixen trets amb altres espècies del gènere Aedes com ara disposar d’un abdomen robust amb l’extrem punxegut o manifestar una activitat picadora diürna insistent i freqüent. Es diferencien d’Aedes caspius perquè són més fosques, no tenen la línia longitudinal a l’abdomen ni tampoc les potes amb ratllades de blanc aparents.
Per diferenciar aquestes dues espècies en estat larvari, és més complicat, si bé fent una dissecció i observació per mitjà del microscopi és possible distingir-les pel nombre i forma de les escates que presenten a un dels darrers segments abdominals.
A Europa, segons dades del European Centre for Disease Prevention and Control, és present a la façana atlàntica i mediterrània, especialment a la península Ibèrica, al sud i oest de França, Itàlia. També s’ha detectat la seva presència a algunes zones disperses dels Balcans així com en zones costaneres del Regne Unit i Irlanda. Al Nord d’Àfrica hi és present una espècie germana, l’Aedes coluzzii, molt semblant ecològicament i morfològicament pràcticament idèntica (les dues espècies només es poden separar per mitjà d’anàlisis genètiques). A. coluzzii és present en zones humides costaneres de països com el Marroc, Algèria, Tunísia o Egipte.
Font: ECDC (consulta feta a dia 09/01/26)